coentor: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{Moure a Viccionari}} |
|||
La '''Coentor''' és un terme que designa, en l'àmbit estètic, de les arts i l'activitat social, la qualitat de coent; entés com a qualificatiu habitualment pejoratiu, pel que fa al mal gust de les obres i accions a què s'aplica. És d'ús freqüent al [[País Valencià]]. |
La '''Coentor''' és un terme que designa, en l'àmbit estètic, de les arts i l'activitat social, la qualitat de coent; entés com a qualificatiu habitualment pejoratiu, pel que fa al mal gust de les obres i accions a què s'aplica. És d'ús freqüent al [[País Valencià]]. |
||
Revisió del 20:06, 19 gen 2011
Plantilla:Moure a Viccionari La Coentor és un terme que designa, en l'àmbit estètic, de les arts i l'activitat social, la qualitat de coent; entés com a qualificatiu habitualment pejoratiu, pel que fa al mal gust de les obres i accions a què s'aplica. És d'ús freqüent al País Valencià.
Ens trobem davant un terme ambigu, majorment negatiu, tot i que amb una potencialitat transformadora de la realitat social, quan se'n fa un ús conscient i amb tota la càrrega hiperbòlica i satiritzadora que conté. És un terme molt semblant al mot alemany "kitsch".
No obstant, cal entendre que aquest és un terme polisèmic, i la coentor pot ser alhora un enfocament estètic premeditat per tal d'abordar diferents manifestacions artístiques i culturals; tot adquirint la consideració de gènere dins el món de la cultura popular valenciana. En aquest sentit, la coentor pot ser explicada com a una forma desenfadada de mostrar la realitat; una mena de crítica a aqueixa mateixa societat, mitjançant el recurs de l'exageració. Sense entrar al camp de la crítica, l'ostentació personal i un cert gust estètic per figures recarregades de caire barroc que es poden veure a manifestacions culturals com les falles, també han estat qualificades de coentes.
En el camp de la sociolingüística, la coentor també fa referència a l'assimilació dels costums i llengua castellanes per part de les classes socials benestants -i no tan benestants- valencianes per tal d'oferir una imatge cosmopolita -a la mida de Madrid-, tot caient en el provincianisme més flagrant. Cal assenyalar aquesta actitud com a impostada i plena d'elements que indiquen el falsejament de les accions que se'n deriven, amb un estil identificable en l'ús d'un castellà ple de valencianismes, a conseqüència dels escassos coneixements d'aquesta llengua. Crítiques a aquesta actitud la podem trobar a les obres literàries d'Eduard Escalante, com Tres forasters de Madrid o Bufar en caldo gelat.
L'actor Joan Monleon va manifestar en diverses ocasions la necessitat de reivindicar "la nostra coentor i la nostra manera descarada de ser" o bé de "recuperar la tradició popular valenciana, fonamentada en els autors carregats de sàtira contra el poder".[1] Aquests autors serien els valencians Bernat i Baldoví o Eduard Escalante, escriptors de sainet, gènere teatral on sembla que la coentor ha trobat la seua millor expressió.