vindico

Català

Verb

vindico

1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de vindicar
2. (col·loquial nord-occidental) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb vindicar
3. (col·loquial nord-occidental) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb vindicar

Miscel·lània

• Síl·labes: vin·di·co (3)
• Anagrames: convidi, convidí

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /binˈdi.ko/, meridional \biŋˈdi.ko\

Americà: alt /binˈdi.k(o)/, baix \biŋˈdi.ko\, austral /binˈdi.ko/

• Rimes: -iko

Verb

vindico

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb vindicar

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈwɪn.dɪ.koː/
• Etimologia: De vindex.

Verb

vindicō ‎(1a present^?), vindicās ‎(2a present), vindicāre ‎(infinitiu), vindicāvī ‎(perfet), vindicātum ‎(supí)

1. reclamar, vindicar, jo vindico

   «rem publicam in libertatem ex dominatu vindicare»

   Reclamar l'alliberament de l'estat de la tirania.

2. venjar

   «maleficium in aliis vindicare»

   Venjar-se'n per tots els mals.

Derivats

• revindicō
• vindicta
• vindicātor
• vindicātum
• vindicātus