ronc

Català

• Pronúncia: /ˈroŋk/
• Rimes: -oŋk
• Etimologia:

Adjectiu: del llatí raucus, segle XVII, per encreuament amb roncar, doblet del patrimonial rauc.

Nom: del verb roncar, segle XIX.

• Anagrama: corn

Adjectiu

ronc m. ‎(femení ronca, plural masculí roncs, plural femení ronques)

1. Que té ronquera.
2. Veu o so tosc i aspre.

Compostos i expressions

• estar ronc, tenir la veu fosca i aspre per algun accident o indisposició dels òrgans.

Traduccions

Que té ronquera

• Anglès: raucus ^(en)
• Castellà: ronco ^(es) m.
• Francès: enroué ^(fr)

• Italià: rauco ^(it), roco ^(it)
• Llatí: raucus ^(la)

So tosc

• Anglès: hoarse ^(en)
• Castellà: ronco ^(es)
• Francès: rauque ^(fr)

• Italià: affiocato ^(it), arrocato ^(it)
• Llatí: raucus ^(la), inconditus ^(la)

Nom

ronc m. ‎(plural roncs)

1. Soroll que es fa roncant.

Traduccions

Soroll roncant

• Anglès: snore ^(en)
• Castellà: ronquido ^(es)
• Francès: ronflement ^(fr)

• Italià: russo ^(it)
• Llatí: ronchus ^(la)

Verb

ronc

1. (balear, alguerès) primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de roncar

   Forma amb desinència zero: [jo] ronco, ronque, ronc o ronqui.

2. (antic) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb roncar

   [Que jo] ronc, ronqui o ronque.

3. (antic) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb roncar

   [Que ell/ella/vostè] ronc, ronqui o ronque.

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom II.