penca

Potser volíeu: pencà

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈpɛŋ.kə/, occidental /ˈpeŋ.ka/
• Rimes: -ɛŋka
• Etimologia: Probablement de fulla pedenca ‎(«fulla del peu»), del llatí pedis i el sufix -enc, per les fulles que surten del peu de certes plantes, segle XV. Originalment un adjectiu. En argot és metàfora de «tronc de col» com a eufemisme de penis, compareu amb l’italià pinca ‎(«penis»).

Nom

penca f. ‎(plural penques)

1. Tira gruixuda tallada d’un aliment.
2. Part carnosa pròxima al tronc de certes plantes.
3. Panna llarga de suro.
4. (obsolet) Tros de cuir amb què el botxí assotava als delinqüents.
5. (argot, obsolet) home

   «He anat al Suri i he guanyat un parlucu. Sallo a forala i un penca me n'ha adinyat dèu rumbis.» (Juli Vallmitjana, La xava, 1910)

   He anat al Soriano i he robat un rellotge. Surto a fora i un home me n'ha donat deu rals.

Compostos i expressions

• tenir penques

Derivats

• pencar

Traduccions

Tira gruixuda

• Anglès: slice ^(en), chunk ^(en)
• Castellà: loncha ^(es) f.
• Francès: tranche ^(fr) f.
• Italià: fetta ^(it) f.

Part carnosa de plantes

• Castellà: penca ^(es) f.

Panna de suro

• Castellà: corcha ^(es) f.
• Francès: plaque ^(fr) f.

Verb

penca

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de pencar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb pencar.

Miscel·lània

• Síl·labes: pen·ca (2)
• Anagrama: capen

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB