merula

Potser volíeu: mérula

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈmɛ.rʊ.la/
• Etimologia: De la llatinització d'un terme gòtic meru-, («fosc, ombra, negre»), de l'arrel protoindoeuropea ames-.

Nom

merula f. ‎(genitiu merulae)

1. merlet

   «Venerunt illi usque ad scalam quæ jam erat erecta et fortiter ligata ad civitatis merulas, et adscenderunt per eam homines sexaginta.» ()

   Vingueren fins a l'escala que ja estava posada i fortament amarrada als merlets de la ciutat i per ella s'hi enfilaren seanta homes.

2. merla

   «aves capiuntur quædam candidæ et albissimæ, quæ merulæ nuncupantur.» ()

   s'hi cacen uns ocells blancs, molt blanca, que en diuen merles

3. merla, tord massot

   «quam peritiores piscatores merle vocant, nonnulli tourd, non distinguentes turdum a merula» ()

   que els pescadors més habilidosos en dien merla, altres tord, sense fer distinció del tord de la merla

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	merula	merulae
Vocatiu	merula	merulae
Acusatiu	merulam	merulās
Genitiu	merulae	merulārum
Datiu	merulae	merulīs
Ablatiu	merulā	merulīs

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch, 1959, p.35-38
• Du Cange et al., Glossarium mediæ et infimæ latinitatis, ed.L. Favre, 1883-1887