mens
Salta a la navegació
Salta a la cerca
Llatí[modifica]
Nom[modifica]
mēns f. (genitiu mentis)
3a declinació -, -is (tema i) | ||
Cas | Singular | Plural |
Nominatiu | mēns | mentēs |
Vocatiu | mēns | mentēs |
Acusatiu | mentem | mentēs |
Genitiu | mentis | mentium |
Datiu | mentī | mentibus |
Ablatiu | mente | mentibus |
Nota d'ús[modifica]
En la majoria dels textos en llatí clàssic, la forma ablativa singular mente acompanyada d'un adjectiu femení formava una perífrasi adverbial que servia per expressar l'estat mental d'una persona, per exemple: vēlōcī mente («àgil mental»).
- Ex.: "sed obstinata mente perfer, obdura" (traducció: «però de ment decidida, resistent»)[1]
- Ex.: "sensit enim simulata mente locutam" (traducció: «va notar que ella havia parlat amb fals propòsit»)[2]
En el llatí tardà aquesta construcció es va estendre a altres adjectius i usos, i en llatí vulgar com en les llengües romàniques va esdevenir un sufix adverbial.
- Ex.: "singulariter pro solamente " (traducció: «únicament singular»)[3]