mens

De Viccionari
Salta a: navegació, cerca


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia: /mɛns/
  • Etimologia: Del terme indoeuropeu méntis- («pensament»). Hi ha termes cognats en diverses llengües, en grec antic més d'un: μένος ‎(ménos), μνήμη ‎(mnḗmē), μανίᾱ ‎(maníā); en sànscrit मति ‎(matí); en rus мнить ‎(mnit, «pensar»).

Nom[modifica]

mēns f. ‎(genitiu mentis)

3a declinació -, -is (tema i)
Cas Singular Plural
Nominatiu mēns mentēs
Vocatiu mēns mentēs
Acusatiu mentem mentēs
Genitiu mentis mentium
Datiu mentī mentibus
Ablatiu mente mentibus
  1. ment, pensament
  2. intel·ligència, raonament

Nota d'ús[modifica]

En la majoria dels textos en llatí clàssic, la forma ablativa singular mente acompanyada d'un adjectiu femení formava una perífrasi adverbial que servia per expressar l'estat mental d'una persona, per exemple: vēlōcī mente («àgil mental»).

Ex.: "sed obstinata mente perfer, obdura" (traducció: «però de ment decidida, resistent»)[1]
Ex.: "sensit enim simulata mente locutam" (traducció: «va notar que ella havia parlat amb fals propòsit»)[2]

En el llatí tardà aquesta construcció es va estendre a altres adjectius i usos, i en llatí vulgar com en les llengües romàniques va esdevenir un sufix adverbial.

Ex.: "singulariter pro solamente " (traducció: «únicament singular»)[3]

Derivats[modifica]

Referències[modifica]

  1. Catul, poema 8, vers 11, exemple del segle I aC
  2. Virgili, "Eneida" , llibre IV, vers 105, exemple del segle I aC
  3. Reichenau, glosses