mens

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /mɛns/
• Etimologia: Del terme indoeuropeu méntis- («pensament»). Hi ha termes cognats en diverses llengües, en grec antic més d'un: μένος ‎(ménos), μνήμη ‎(mnḗmē), μανίᾱ ‎(maníā); en sànscrit मति ‎(matí); en rus мнить ‎(mnit, «pensar»).

Nom

mēns f. ‎(genitiu mentis)

3a declinació -, -is (tema i)
Cas	Singular	Plural
Nominatiu	mēns	mentēs
Vocatiu	mēns	mentēs
Acusatiu	mentem	mentēs
Genitiu	mentis	mentium
Datiu	mentī	mentibus
Ablatiu	mente	mentibus

1. ment, pensament
2. intel·ligència, raonament

Nota d'ús

En la majoria dels textos en llatí clàssic, la forma ablativa singular mente acompanyada d'un adjectiu femení formava una perífrasi adverbial que servia per expressar l'estat mental d'una persona, per exemple: vēlōcī mente («àgil mental»).

«sed obstinata mente perfer, obdura» (Catul, poema 8, vers 11, segle I aC)

però de ment decidida, resistent

«sensit enim simulata mente locutam» (Virgili, Eneida, llibre IV, vers 105, segle I aC)

va notar que ella havia parlat amb fals propòsit

En el llatí tardà aquesta construcció es va estendre a altres adjectius i usos, i en llatí vulgar com en les llengües romàniques va esdevenir un sufix adverbial.

«singulariter pro solamente» (Reichenau, glosses)

únicament singular

Derivats

āmens āmentia dēmens dēmentia

mentālis mentiō mentior