mens

De Viccionari


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /mɛns/
  • Etimologia: Del terme indoeuropeu méntis- («pensament»). Hi ha termes cognats en diverses llengües, en grec antic més d'un: μένος ‎(ménos), μνήμη ‎(mnḗmē), μανίᾱ ‎(maníā); en sànscrit मति ‎(matí); en rus мнить ‎(mnit, «pensar»).

Nom[modifica]

mēns f. ‎(genitiu mentis)

  1. ment, pensament
  2. intel·ligència, raonament

Declinació[modifica]

3a declinació -, -is (tema i)
Cas Singular Plural
Nominatiu mēns mentēs
Vocatiu mēns mentēs
Acusatiu mentem mentēs
Genitiu mentis mentium
Datiu mentī mentibus
Ablatiu mente mentibus


Nota d'ús[modifica]

En la majoria dels textos en llatí clàssic, la forma ablativa singular mente acompanyada d'un adjectiu femení formava una perífrasi adverbial que servia per expressar l'estat mental d'una persona, per exemple: vēlōcī mente («àgil mental»).

«sed obstinata mente perfer, obdura» (Catul, poema 8, vers 11, segle I aC)
però de ment decidida, resistent
«sensit enim simulata mente locutam» (Virgili, Eneida, llibre IV, vers 105, segle I aC)
va notar que ella havia parlat amb fals propòsit

En el llatí tardà aquesta construcció es va estendre a altres adjectius i usos, i en llatí vulgar com en les llengües romàniques va esdevenir un sufix adverbial.

«singulariter pro solamente» (Reichenau, glosses)
únicament singular

Derivats[modifica]