menda
Salta a la navegació
Salta a la cerca
Caló espanyol[modifica]
- Etimologia: Del romaní tumenθar, ablatiu de tumen («vosaltres»), reinterpretat tu menda en registre de vós i su menda en registre de vostè. La reinterpretació i trasllat a la primera persona del singular, mi menda («jo mateix»), és artificiós i produït entre els aficionats al flamenquisme. Sense paral·lels en altres calós ibèrics ni dialectes romanís. Tradicionalment atribuït a manqe, datiu de la primera personal del singular.
Pronom[modifica]
menda
Sinònims[modifica]
Vegeu també[modifica]
- Adiego, Ignasi-Xavier; «Sobre el gitanismo menda», Boletín de la Real Academia Española, vol. 95, 1-1-2015, p. 297-326.
Castellà[modifica]
- Pronúncia(i):
- Peninsular: septentrional /ˈmen.da/, meridional \ˈmeŋ.da\
- Americà: alt /ˈmen.da/, baix \ˈmeŋ.da\, austral /ˈmen.da/
Nom[modifica]
menda m. f. (només en singular)
- (col·loquial) servidor (un mateix)
- (col·loquial) paio, daixonses (individu indeterminat)
Miscel·lània[modifica]
- Síl·labes: men·da (2)
Vegeu també[modifica]
- Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre menda