menda

Caló espanyol

• Etimologia: Del romaní tumenθar, ablatiu de tumen ‎(«vosaltres»), reinterpretat tu menda en registre de vós i su menda en registre de vostè. La reinterpretació i trasllat a la primera persona del singular, mi menda ‎(«jo mateix»), és artificiós i produït entre els aficionats al flamenquisme. Sense paral·lels en altres calós ibèrics ni dialectes romanís. Tradicionalment atribuït a manqe, datiu de la primera personal del singular.

Pronom

menda

1. (rar) jo, mi

Sinònims

• man, mansa, mansi

Vegeu també

• Adiego, Ignasi-Xavier; «Sobre el gitanismo menda», Boletín de la Real Academia Española, vol. 95, 1-1-2015, p. 297-326.

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /ˈmen.da/, meridional \ˈmeŋ.da\

Americà: alt /ˈmen.da/, baix \ˈmeŋ.da\, austral /ˈmen.da/

• Rimes: -enda
• Etimologia: Del caló menda.

Nom

menda m. f. ‎(només en singular)

1. (col·loquial) servidor (un mateix)
2. (col·loquial) paio, daixonses (individu indeterminat)

Miscel·lània

• Síl·labes: men·da (2)

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre menda