llufa

Potser volíeu: llufà

Català

• Pronúncia: oriental /ˈʎu.fə/, occidental /ˈʎu.fa/
• Rimes: -ufa
• Etimologia: Onomatopeic, segle XVII.
• Anagrames: fulla, Fullà

Nom

llu·fa f. ‎(plural llufes)

1. Ventositat expel·lida sense soroll.
2. Cua, drapot o cosa semblant que es posa amb una agulla als vestits dels homes o dones per a burlar-se d'ells.

Traduccions

Ventositat

• Anglès: silent fart ^(en)
• Castellà: follón ^(es), zullón ^(es)

• Francès: vesse ^(fr)
• Llatí: surda ventositatis ^(la) emissio

Senyal de burla

• Castellà: maza ^(es), rabo ^(es)

• Llatí: cauda ^(la) a tergo apposita

Verb

llu·fa

1. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de llufar-se
2. segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb llufar-se

Vegeu també

• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot