infante

Català

Verb

infante

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de infantar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb infantar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb infantar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb infantar.

Miscel·lània

• Síl·labes: in·fan·te (3)

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \iɱˈfan.te\, meridional \iɱˈfaŋ.te\

Americà: alt \iɱˈfan.t(e)\, baix \iŋˈfaŋ.te\, austral \iɱˈfan.te\

• Rimes: -ante
• Etimologia: Del llatí infans.

Nom

infante m. f. ‎(plural infantes, femení infanta)

1. (femení infante) infant, nen
2. (femení infante o infanta) infant (soldat)
3. (femení infanta) infant (príncep no hereu)

Derivats

• infantería

Relacionats

• infancia

Miscel·lània

• Síl·labes: in·fan·te (3)
• Anagrames: enfinta, finante, fintean

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia en castellà
• Article corresponent a la Viquipèdia en castellà
• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre infante

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ɪnˈfan.tɛ/

Nom

īnfante

1. ablatiu singular de īnfāns