induir

De Viccionari


Català
[modifica]

Oriental:  /in.duˈi/
Occidental:  nord-occidental /in.duˈi/
valencià /in.duˈiɾ/, /in.duˈi/

Verb[modifica]

induir trans.

  1. Instigar, persuadir, moure a algú a fer quelcom.
  2. Ocasionar, donar motiu perquè s'esdevingui un fet.
  3. Inferir una veritat que és comuna a diversos fets.
  4. Produir el fenomen de la inducció electromagnètica.

Conjugació[modifica]

Paradigmes de flexió: indueixo, indueix, induïm

Sinònims[modifica]

Derivats[modifica]

Relacionats[modifica]

Traduccions[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: in·du·ir (3)

Vegeu també[modifica]


Català antic
[modifica]

Verb[modifica]

induir

  1. menar, portar
    «Per les cartes e per les altres proves induites per la part de Morella és provada sufficientment la intenció de la dita universitat de Morella.» (Berenguer de Ripoll, Pergamins, processos i cartes reials, 1300)
  2. induir (instigar, ocasionar)
    «Essent yo infant de poca edat tenia contínuament tres frares de l’orde de Sent Francesch, mestres en la sacra teologia, e moltes voltes me induïen a tornar-me crestià.» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, 1490)

Variants[modifica]

Vegeu també[modifica]