indigno

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /inˈdiŋ.nu/
Occidental:	nord-occidental /inˈdiŋ.no/, valencià /inˈdiɡ.no/

Verb

indigno

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de indignar.

   [Jo] indigno, indigne, indign o indigni.

2. Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb indignar.

   [Que jo] indigno, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que jo] indigni o indigne.

3. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb indignar.

   [Que ell/ella/vostè] indigno, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que ell/ella/vostè] indigni o indigne.

Miscel·lània

• Síl·labes: in·dig·no (3)
• Anagrama: godinin

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \inˈdiɣ.no\, meridional \iŋˈdiɣ.no\

Americà: alt /inˈdiɡ.no/, baix \iŋˈdiɣ.no\, austral \inˈdiɣ.no\

• Rimes: -iɡno

Adjectiu

indigno m. ‎(femení indigna, plural masculí indignos, plural femení indignas)

1. indigne

Verb

indigno

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb indignar

Miscel·lània

• Síl·labes: in·dig·no (3)

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɪn.dɪ.ŋnoː/

Adjectiu

indignō

1. datiu masculí singular de indignus
2. datiu neutre singular de indignus
3. ablatiu masculí singular de indignus
4. ablatiu neutre singular de indignus