indigno

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): oriental /inˈdiŋ.nu/, occidental /inˈdiŋ.no/

Verb[modifica]

indigno

  1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de indignar
    [Jo] indigno, indigne, indign o indigni.
  2. primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb indignar
    [Que jo] indigno, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que jo] indigni o indigne.
  3. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb indignar
    [Que ell/ella/vostè] indigno, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que ell/ella/vostè] indigni o indigne.

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: in·dig·no (3)
  • Anagrama: godinin


Castellà
[modifica]

Peninsular: septentrional \inˈdiɣ.no\, meridional \iŋˈdiɣ.no\
Americà: alt /inˈdiɡ.no/, baix \iŋˈdiɣ.no\, austral \inˈdiɣ.no\

Adjectiu[modifica]

indigno m. ‎(femení indigna, plural masculí indignos, plural femení indignas)

  1. indigne

Verb[modifica]

indigno

  1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb indignar

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: in·dig·no (3)


Llatí
[modifica]

  • Pronúncia(i): /ˈɪn.dɪ.ŋnoː/

Adjectiu[modifica]

indignō

  1. datiu masculí singular de indignus
  2. datiu neutre singular de indignus
  3. ablatiu masculí singular de indignus
  4. ablatiu neutre singular de indignus