indigne

Potser volíeu: indigné

Català

• Pronúncia: oriental /inˈdiŋ.nə/, occidental /inˈdiŋ.ne/.
• Homòfon: indigna
• Etimologia: Del llatí indignus, segle XIV.

Adjectiu

in·dig·ne m. ‎(femení indigna, plural invariable indignes)

1. Que no té mèrit ni disposició per alguna cosa.
2. Que no correspon a les circumstàncies d'algun subjecte, o és inferior a la qualitat i mèrit de la persona amb qui es tracta.

Antònims

• digne, noble

Sinònims

• vil

Traduccions

indigne [1] (que no té mèrit)

• Anglès: unworthy ^(en)
• Castellà: indigno ^(es)
• Francès: indigne ^(fr)

• Italià: indegno ^(it)
• Llatí: indignus ^(la)

Verb

in·dig·ne

1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de indignar

   Forma valenciana: [jo] indigno, indigne, indign o indigni.

2. primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb indignar

   [Que jo] indigni o indigne.

3. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb indignar

   [Que ell/ella/vostè] indigni o indigne.

4. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb indignar

   Indigni o indigne [ell/ella/vostè].

Vegeu també

• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom II.
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

Llatí

• Pronúncia: /ˈɪn.dɪ.ŋnɛ/

Adjectiu

indigne

1. vocatiu masculí singular de indignus