indico

Potser volíeu: indicò

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /inˈdi.ku/, occidental /inˈdi.ko/
• Rimes: -iko

Verb

indico

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de indicar.

   [Jo] indico, indique, indic o indiqui.

2. Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb indicar.

   [Que jo] indico, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que jo] indiqui o indique.

3. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb indicar.

   [Que ell/ella/vostè] indico, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que ell/ella/vostè] indiqui o indique.

Miscel·lània

• Síl·labes: in·di·co (3)
• Anagrama: conidi

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /inˈdi.ko/, meridional \iŋˈdi.ko\

Americà: alt /inˈdi.k(o)/, baix \iŋˈdi.ko\, austral /inˈdi.ko/

• Rimes: -iko

Verb

indico

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb indicar

Italià

Verb

indico

1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de indicare

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɪn.dɪ.koː/
• Etimologia: Del prefix in- i dicō

Verb

indicō ‎(1a present^?), indicās ‎(2a present), indicāre ‎(infinitiu), indicāvī ‎(perfet), indicātum ‎(supí)

1. indicar, jo indico; assenyalar, jo assenyalo

Derivats

• index
• indicābilis
• indicātiō
• indicātīvus
• indicātor
• indicātūra