incubo

Català

Verb

incubo

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de incubar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb incubar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb incubar.

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: \iŋˈku.βo\

Americà: alt \iŋˈku.bo\, baix \iŋˈku.βo\

• Rimes: -ubo

Verb

incubo

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb incubar

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɪŋ.kʊ.boː/
• Etimologia: De in i cubō.

Verb

incubō ‎(1a present^?), incubās ‎(2a present), incubāre ‎(infinitiu), incubuī ‎(perfet), incubitum ‎(supí)

1. jaure damunt d'algú, cobrir

   Pecuniae incubare.

   Cobrir les despeses.

2. ficar-se ajagut a dins de, penetrar

   Humero hasta incubat.

   Llança que penetra l'espatlla.

3. dominar

   Jugum incubans mari.

   Muntanya que domina la mar.

4. ésser una càrrega

Nom

incubō m. ‎(genitiu incubōnis)

1. vetllador
2. íncube
3. malson

Declinació

3a declinació -, -is (tema cons.)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	incubō	incubōnēs
Vocatiu	incubō	incubōnēs
Acusatiu	incubōnem	incubōnēs
Genitiu	incubōnis	incubōnum
Datiu	incubōnī	incubōnibus
Ablatiu	incubōne	incubōnibus