incubo

Català

Verb

in·cu·bo

1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de incubar
2. (col·loquial nord-occidental) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb incubar
3. (col·loquial nord-occidental) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb incubar

Castellà

• Pronúncia: /iŋˈku.βo/

Verb

in·cu·bo

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb incubar

Llatí

• Pronúncia: /ˈɪŋ.kʊ.boː/
• Etimologia: De in i cubō.

Verb

incubō ‎(1a present^?), incubās ‎(2a present), incubāre ‎(infinitiu), incubuī ‎(perfet), incubitum ‎(supí)

1. jaure damunt d'algú, cobrir

   Ex.: Pecuniae incubare — (traducció:«Cobrir les despeses.»)

2. ficar-se ajagut a dins de, penetrar

   Ex.: humero hasta incubat — (traducció:«Llança que penetra l'espatlla.»)

3. dominar

   Ex.: Jugum incubans mari — (traducció:«Muntanya que domina la mar.»)

4. ésser una càrrega

Nom

incubō m. ‎(genitiu incubōnis)

3a declinació -, -is (tema cons.)
Cas	Singular	Plural
Nominatiu	incubō	incubōnēs
Vocatiu	incubō	incubōnēs
Acusatiu	incubōnem	incubōnēs
Genitiu	incubōnis	incubōnum
Datiu	incubōnī	incubōnibus
Ablatiu	incubōne	incubōnibus

1. vetllador
2. íncube
3. malson