expediente

De Viccionari
Potser volíeu: expedienté


Català
[modifica]

Verb[modifica]

expediente

  1. (valencià) primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de expedientar
  2. (occidental, balear) primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb expedientar
  3. (occidental, balear) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb expedientar
  4. (occidental, balear) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb expedientar

Variants[modifica]

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: ex·pe·di·en·te (5)


Castellà
[modifica]

Peninsular: septentrional \eks.peˈðjen.te\, meridional \eh.peˈðjeŋ.te\
Americà: alt /eks.peˈdjen.t(e)/, baix \ekh.peˈðjeŋ.te\, austral \ekh.peˈðjen.te\

Nom[modifica]

expediente m. ‎(plural expedientes)

  1. expedient

Derivats[modifica]

Adjectiu[modifica]

expediente inv. ‎(plural expedientes)

  1. (antic) expedient
    «E yo digo que a dos añyos faran esparragos. Mas sepas que es mucho expediente que tomes las rrayzes delos esparragos que leuaran fructo mas tost.» (Ferrer Sayol, Libro de Palladio. BNM 10211, Espanya, 1380-1385)
    I jo dic que d'aquí a dos anys s'hi faran espàrrecs. Mes sàpigues que és molt expedient que arrenquis les rels dels espàrrecs que trauran fruit més tost.

Sinònims[modifica]

Verb[modifica]

expediente

  1. primera persona del singular (yo) del present de subjuntiu del verb expedientar
  2. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present de subjuntiu del verb expedientar
  3. tercera persona del singular (él, ella, usted) de l'imperatiu del verb expedientar

Miscel·lània[modifica]

  • Síl·labes: ex·pe·dien·te (4)

Vegeu també[modifica]

  • Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre expediente