esquella

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /əsˈke.ʎə/, (gironí) /əsˈkɛ.ʎə/, occidental /esˈke.ʎa/

Informal: occidental /asˈke.ʎa/, occidental /asˈke.ʎɛ/

• Rimes: -eʎa
• Etimologia: Del gòtic *𐍃𐌺𐌹𐌻𐌻𐌰 ‎(skilla), segle XIII. Cognat de l’italià squilla i de l’alemany Schelle.

Nom

esquella f. ‎(plural esquelles)

1. Campana petita; picarol gros.
2. Instrument fet d'una planxa prima de ferro o coure, soldada en figura de canó, oberta per un extrem i tancada per l'altre; en aquest darrer s'hi posen dues nanses, una en l'exterior per penjar-lo, i altra en l'interior per lligar el batall, que acostuma a ser d'ós, de ferro o de fusta molta forta.
3. La que porta l'esqueller.

Derivats

• esquellejar
• esquellerinc
• esquellot

Compostos i expressions

• Qui posarà l'esquella al gat?: Expressió familiar amb què s'explica i pondera la dificultat o impossibilitat que es troba en l'execució d'alguna cosa.

Traduccions

Campana petita

• Castellà: esquila ^(es), esquilón ^(es), zumba ^(es)
• Francès: sonnaille ^(fr)
• Italià: campanaccio ^(it)
• Llatí: tintinnabulum ^(la)

Instrument

• Castellà: cencerro ^(es)
• Francès: clarine ^(fr), clairon ^(fr)
• Italià: campanello ^(it)
• Llatí: tintinnabulum ^(la)

La que porta l’esqueller

• Castellà: arrancadera ^(es)
• Francès: sonnaille ^(fr)
• Italià: campanaccio ^(it)
• Llatí: tintinnabulum ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: es·que·lla (3)
• Anagrames: aquelles, esqualle

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, Optimot
• FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari Mallorquí-Castellà, Palma, 1840.
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom I.