diantre

De Viccionari


Català
[modifica]

  • Pronúncia(i): oriental /diˈan.tɾə/, occidental /diˈan.tɾe/
  • Etimologia: Eufemisme de diable.

Nom[modifica]

diantre m. ‎(plural diantres)

  1. diable (davant d’un substantiu, admiració, estranyesa o rebuig)
    «Abans-d'ahir, amb aquell diantre d'accident, em vas arribar a preocupar.» (Carles Soldevila, El cocktail dels acusats, 1955)
  2. (plural) dimoni (intensificació figurada)
    «L'escolà els ha manat eixir de l'església. I si entraren com a cavalls, surten com a diantres (Carles Salvador, Les festes de Benassal, 1952)

Notes[modifica]

  • Expressa intensificació en frases exclamatives, interrogatives o ponderatives.

Interjecció[modifica]

diantre!

  1. Expressió d’enuig, de sorpresa.
    «Com es pot escriure un llibre amb un nom com aquest? Diantre, Tadeu, cada ofici té les seves coses, però n'hi ha de ben estranyes!» (Jaume Melendres, El collaret d'algues vermelles, 1979)

Traduccions[modifica]

Miscel·lània[modifica]

Vegeu també[modifica]