consto

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

Verb[modifica]

cons·to

  1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de constar


Castellà
[modifica]

  • Pronúncia:
Peninsular: septentrional /ˈko(n)s.to/, meridional \ˈko(ŋ)h.to\
Americà: alt /ˈkons.t(o)/, baix \ˈko(ŋ)h.to\, austral /ˈko(n)h.to/

Verb[modifica]

cons·to

  1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb constar


Llatí
[modifica]

Verb[modifica]

cōnstō ‎(1a present?), cōnstās ‎(2a present), cōnstāre ‎(infinitiu), cōnstitī ‎(perfet), cōnstātum ‎(supí)

  1. existir, mantenir-se ferm
    Ex.: Ut numerus legionum constare videretur , (traducció:«De manera que el nombre de legions semblava mantenir-se igual.»)
  2. consistir
    Ex.: Homo constat ex anima et corpore caduco et infirmo , (traducció:«L'ésser humà consisteix d'una ànima i un cos perible i feble.»)
  3. acceptar, donar per vàlid
    Ex.: Neque satis Bruto neque tribunis militum constabat, quid agerent , (traducció:«Ni Brutus ni els tribuns militars veien bé el que havien fet.»)
  4. constar, donar per cert, donar per sabut
    Ex.: Mihi constat quid agam , (traducció:«Em consta el que he de fer.»)
  5. costar (seguit d'ablatiu)
    Ex.: Constare denario , (traducció:«Costa un denari.»)