cogo

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

Verb[modifica]

co·go

  1. (col·loquial central, nord-occidental) tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb coure


Llatí
[modifica]

Verb[modifica]

cōgō ‎(1a present?), cōgis ‎(2a present), cōgere ‎(infinitiu), coēgī ‎(perfet), coactum ‎(supí)

  1. aplegar, jo aplego, reunir, jo reuneixo
    Ex.: Tuba mirum spargens sonum per sepulcra regionum, coget omnes ante thronum. ,[1] (traducció:«La trompeta, escampant un so admirable entre els sepulcres de tots els països, reunirà tothom davant el tron.»)
  2. impulsar, jo impulso, encoratjar, jo encoratjo
    Ex.:Novum opus facere me cogis ex veteri, ut post exemplaria scripturarum toto orbe dispersa quasi quidam arbiter sedeam […].,[2] (traducció:«Tu m'impulses a fer un nou llibre extret de l'antic, a partir de còpies de les Escriptures disperses per tot el món, i que dirigeixi l'obra […]. »)

Derivats[modifica]

Vegeu també[modifica]

  1. Tomàs de Celano, Dies irae
  2. Geroni d'Estridió, Introducció a la Vulgata