cito

Potser volíeu: cito-, citò

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈsi.tu/, occidental /ˈsi.to/
• Rimes: -ito
• Anagrama: coit

Verb

ci·to

1. primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de citar

   [Jo] cito, cite, cit o citi.

2. primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb citar

   [Que jo] cito, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que jo] citi o cite.

3. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb citar

   [Que ell/ella/vostè] cito, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que ell/ella/vostè] citi o cite.

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: /ˈθi.to/

Americà: alt /ˈsi.t(o)/, baix /ˈsi.to/

Verb

ci·to

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb citar

Italià

Verb

cito

1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de citare

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈkɪ.toː/
• Etimologia: Del llatí cieō ‎(«moure»).

Verb

citō ‎(1a present^?), citās ‎(2a present), citāre ‎(infinitiu), citāvī ‎(perfet), citātum ‎(supí)

1. citar, jo cito
2. cridar, invocar, jo invoco
3. causar moviment, canvis

Derivats

• concitō
• excitō
• incitō
• oscitō
• recitō
• suscitō

Adverbi

cito ‎(comparatiu citius, superlatiu citissimē)

1. ràpidament