broca

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca


Català
[modifica]

  • Pronúncia:
Oriental: central /ˈbɾɔ.kə/, balear /ˈbɾɔ.cə/, /ˈbɾɔ.kə/
Occidental: nord-occidental /ˈbɾɔ.ka/, valencià /ˈbɾɔ.ka/, /ˈbɾɔ.kɔ/
  • Rimes: -ɔka
  • Etimologia: Del llatí vulgar *brocca, femení de *broccus, del clàssic brōchus ‎(«que té les dents que sobresurten»), aplicat a diferents objectes prims i llargs, segle XIII, doblet de broc.

Nom[modifica]

bro·ca f. ‎(plural broques)

  1. Vareta com un broc o tros de branca.
  2. Instrument llarg i rodó per a esmolar eines de tall.
  3. Espiga de l’esperó d’un genet.
  4. Barra cilíndrica amb un cap tallant giratori que s’usa amb una eina per a foradar.
  5. Clau de cap quadrat que usen els sabaters a la sola.
  6. (gironí) Busca del rellotge.

Traduccions[modifica]

Vegeu també[modifica]


Català medieval
[modifica]

  • Etimologia: Del llatí vulgar *brocca, femení de *broccus, del clàssic brōchus ‎(«que té les dents que sobresurten»)

Nom[modifica]

broca f. ‎(plural brocas o broques)

  1. Pua de rascle.
  2. Forqueta de dues puntes usada a la cuina i per a menjar.
  3. Coltell de fulla arrodonida.
  4. Ast per rostir viandes.
  5. Marca a l’exterior d’un vaixell assenyalant el calat.
  6. broca ‎(«espiga de l’esperó»)
  7. broca ‎(«per a foradar»)
  8. aspre ‎(«canya plantada a terra»)

Vegeu també[modifica]


Castellà
[modifica]

  • Pronúncia:
Peninsular: /ˈbɾo.ka/
Americà: alt /ˈbɾo.k(a)/, baix /ˈbɾo.ka/
  • Etimologia: Del català medieval broca ‎(«forqueta»), del llatí vulgar *brocca, femení de *broccus, del clàssic brōchus ‎(«que té les dents que sobresurten»).

Nom[modifica]

bro·ca f. ‎(plural brocas)

  1. (obsolet) forquilla ‎(«per menjar»)
  2. (obsolet) botó ‎(«de vestit, amb forma de bastonet»)
  3. broca ‎(«tèxtil»)
  4. broca ‎(«per a foradar»)
  5. broca ‎(«clau de sabater»)