bergant

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental: central /bərˈɡan/, balear /bəɾˈʝant/, /bərˈɣan/

Occidental: nord-occidental /berˈɣan/, valencià /beɾˈɣant/, /beɾˈɣan/

• Rimes: -ant
• Etimologia: De bregar, segle XIV.

Nom

bergant m. ‎(plural bergants, femení berganta)

1. Dolent, sense honra ni vergonya.
2. Minyó mal criat que no té maneres ni vergonya.
3. jove
4. (històric) Qui era contractat per a treballar formant part d’una bergada.
5. Home de bona companyia.
6. (mallorquí) Home de gran intel·ligència.

Variants

• (arcaismes) bargant

Notes d'ús

• Utilitzat especialment en masculí, el femení és rar.

Traduccions

Dolent, sense honra

• Castellà: bergante ^(es) m., pícaro ^(es) m.
• Francès: coquin ^(fr), effronté ^(fr), polisson ^(fr)

• Italià: briccone ^(it), birbante ^(it)
• Llatí: improbus ^(la), nequam ^(la)

Minyó mal criat

• Castellà: pillo ^(es) m.
• Francès: maraud ^(fr), fripon ^(fr)

• Italià: baroncio ^(it)
• Llatí: male educatus et impudens ^(la)

Jove

• Castellà: mancebo ^(es) m., mozo ^(es) m.

Miscel·lània

• Síl·labes: ber·gant (2)
• Heterograma de 7 lletres (abegnrt)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom I., Tom II (p. 278)
• FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari Mallorquí-Castellà, Palma, 1840. (p. 74)