aunir

Català antic

• Etimologia: Del llatí ad unīre.

Verb

aunir

1. unir

Conjugació

Conjugació antiga

Formes no personals
infinitiu	aunir
gerundi	aunint
participi	aunit
Formes personals simples
indicatiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	aunesc	auneixes	auneix	aunim	aunits	auneixen
					auniu
imperfet	aunia	aunies	aunia	auníem	auníets	aunien
					auníeu
passat simple	auní	aunist	auní	aunírem	aunist	auniren
		aunires		aunim	auníreu
futur	auniré	auniràs	aunirà	aunirem	aunireu	auniran
condicional	auniria	auniries	auniria	auniríem	auniríets	aunirien
					auniríeu
subjuntiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	aunesca	aunesques	aunesca	auníam	auníats	aunesquen
				aunim	auníau
					auniu
imperfet	aunís	aunisses	aunís	auníssem	auníssets	aunissen
	aunira	aunires	aunira	aunírem	aunísseu	auniren
					aunírets
					auníreu
imperatiu	–	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	–	auneix	aunesca	auníam	aunits	aunesquen
	–			aunim	auniu

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo