arramir

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/ə.rəˈmi/
Occidental:	nord-occidental /a.raˈmi/
	valencià /a.raˈmiɾ/, /a.raˈmi/

• Rimes: -i(ɾ)
• Etimologia: Del baix llatí *adhramire, del gòtic *hramjan ‎(‘entrebancar’).

Verb

arramir trans.

1. (antic) Reptar a combatre.
2. (arcaisme) arremetre
3. (septentrional) arrambar, arraconar

Variants

• arremir

Miscel·lània

• Síl·labes: ar·ra·mir (3)
• Anagrames: amarrir, arrimar, mirrara, mirrarà

Vegeu també

• Obres de referència: GDLC, DCVB
• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom I, Barcelona, 1864. p. 128.

Català antic

Verb

arramir

1. desafiar en combat

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo