afín

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /əˈfin/, occidental /aˈfin/
• Rimes: -in

Verb

afín

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de afinar.

   Forma amb desinència zero baleàrica i algueresa: [jo] afino, afine, afín o afini.

Miscel·lània

• Síl·labes: a·fín (2)
• Anagrames: fina, naïf

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /aˈfin/, meridional \aˈfiŋ\

Americà: alt /aˈfin/, baix \aˈfiŋ\, austral /aˈfin/

• Rimes: -in
• Etimologia: Del llatí affinis.

Adjectiu

afín inv. ‎(plural afines)

1. afí

Nom

afín m. f. ‎(plural afines)

1. afí

Miscel·lània

• Síl·labes: a·fín (2)
• Anagrames: fían, fina, finá, naif, naíf

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre afín