últim

Potser volíeu: ultim

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈuɫ.tim/
• Etimologia: Del llatí ultimus, superlatiu de ulter ‎(«lluny»), segle XV.

Adjectiu

últim m. ‎(femení última, plural masculí últims, plural femení últimes)

1. (central, occidental) darrer
2. (literari) Darrer en una situació final o conclusió d’un procés.

Notes

• Últim i darrer són sinònims intercanviables o d'ús preferent segons els parlars.
• En català central i occidental predomina l’ús de últim.
• En balear i septentrional predomina l’ús de darrer.
• En literatura es poden usar tots dos en oposició a primer i davanter respectivament.

Sinònims

• (final): darrerà (antic)

Traduccions

 Darrer — vegeu darrer

Darrer final

• Anglès: ultimate ^(en)
• Castellà: último ^(es)
• Francès: ultime ^(fr)
• Gallec: derradeiro ^(gl)
• Occità: ultim ^(oc)

Falsos amics

• Anglès: ultimate ‎(«definitiu»)

Miscel·lània

• Síl·labes: úl·tim (2)
• Anagrames: multi, multí, mutil

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC
• Pal·las: Diccionari català-castellà-francès, 1927: «Final que no té res darrere. El més distant o remot.»

Català antic

Adjectiu

últim

1. (literari) últim

   «E devets saber que penultima vol dir sillaba o vocal prop de la darrera sillaba, e ultima vol dir darrera, ço es, darrera sillaba.» (Jacme March, Libre de concordances, de rims e de concordans apellat Diccionari, 1371)

Sinònims

• darrerà

Adverbi

últim

1. a l'últim, finalment

   «Quartament, se seguex la complecció fleumàtica, la qual manca en la calor [...] Últim, se seguex la complecció melancònica, que manca en tots dos principis de la vida» (Albert el Gran, Quesits o perquens, 1499)

Vegeu també

• Obres de referència: Faraudo