últim
Potser volíeu: ultim
Català[modifica]
Adjectiu[modifica]
últim m. (femení última, plural masculí últims, plural femení últimes)
Notes d'ús[modifica]
- Últim i darrer són sinònims intercanviables o d'ús preferent segons els parlars.
- En català central i occidental predomina l’ús de últim.
- En balear i septentrional predomina l’ús de darrer.
- En literatura es poden usar tots dos en oposició a primer i davanter respectivament.
Sinònims[modifica]
- (final): darrerà (antic)
Traduccions[modifica]
Darrer — vegeu darrer
Darrer final
Falsos amics[modifica]
- Anglès: ultimate («definitiu»)
Miscel·lània[modifica]
Vegeu també[modifica]
- Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC
- Pal·las: Diccionari català-castellà-francès, 1927: «Final que no té res darrere. El més distant o remot.»
Català antic[modifica]
Adjectiu[modifica]
últim
- (literari) últim
- «E devets saber que penultima vol dir sillaba o vocal prop de la darrera sillaba, e ultima vol dir darrera, ço es, darrera sillaba.» (Jacme March, Libre de concordances, de rims e de concordans apellat Diccionari, 1371)
Sinònims[modifica]
Adverbi[modifica]
últim
- a l'últim, finalment
- «Quartament, se seguex la complecció fleumàtica, la qual manca en la calor [...] Últim, se seguex la complecció melancònica, que manca en tots dos principis de la vida» (Albert el Gran, Quesits o perquens, 1499)
Vegeu també[modifica]
- Obres de referència: Faraudo