últim

De Viccionari
Salta a la navegació Salta a la cerca
Potser volíeu: ultim


Català
[modifica]

Adjectiu[modifica]

úl·tim m. ‎(femení última, plural masculí últims, plural femení últimes)

  1. (central, occidental) darrer
  2. (literari) Darrer en una situació final o conclusió d’un procés.

Notes d'ús[modifica]

  • Últim i darrer són sinònims intercanviables o d'ús preferent segons els parlars.
  • En català central i occidental predomina l’ús de últim.
  • En balear i septentrional predomina l’ús de darrer.
  • En literatura es poden usar tots dos en oposició a primer i davanter respectivament.

Sinònims[modifica]

Traduccions[modifica]

Vegeu també[modifica]

  • Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC
  • Pal·las: Diccionari català-castellà-francès, 1927: «Final que no té res darrere. El més distant o remot.»


Català medieval
[modifica]

Adjectiu[modifica]

últim

  1. (literari) últim
    «E devets saber que penultima vol dir sillaba o vocal prop de la darrera sillaba, e ultima vol dir darrera, ço es, darrera sillaba.» (Jacme March, Libre de concordances, de rims e de concordans apellat Diccionari, 1371)

Sinònims[modifica]

Adverbi[modifica]

últim

  1. a l'últim, finalment
    «Quartament, se seguex la complecció fleumàtica, la qual manca en la calor [...] Últim, se seguex la complecció melancònica, que manca en tots dos principis de la vida» (Albert el Gran, Quesits o perquens, 1499)

Vegeu també[modifica]