olfacte

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /uɫˈfak.tə/, occidental /oɫˈfak.te/
• Rimes: -akte
• Etimologia: Del llatí olfactus, participi del verb olfacere ‎(«percebre olors»), derivat dels termes olere ‎(«olorar») i facere ‎(«fer»), segle XX.

Nom

olfacte m. ‎(plural olfactes)

1. Sentit que permet alguns éssers vius percebre olors, per a la seva posterior identificació al cervell.

Traduccions

Traduccions

• Anglès: smell ^(en)
• Àrab: شَمّ‎ ^(ar) m.
• Basc: usaimen ^(eu)
• Búlgar: обоня́ние ^(bg) n. ‎(oboniànie)
• Castellà: olfato ^(es)
• Danès: lugtesans ^(da) c.
• Eslovac: čuch ^(sk) m.
• Eslovè: voh ^(sl) m.
• Esperanto: flarsenso ^(eo) m.
• Finès: hajuaisti ^(fi)
• Francès: odorat ^(fr)
• Friülà: odorât ^(fur) m., nulôr ^(fur) m.
• Gallec: olfacto ^(gl) m.
• Georgià: ყნოსვა ^(ka) ‎(knosva)
• Grec: όσφρηση ^(el) f. ‎(ósfrissi)
• Grec antic: ὀσμή ^(grc) f. ‎(osmḗ), ὀδμή ^(grc) f. ‎(odmḗ)
• Hebreu: חוש הריח‎ ^(he) m.
• Hongarès: szaglás ^(hu)
• Islandès: lyktarskyn ^(is) f.
• Italià: olfatto ^(it), odorato ^(it)
• Japonès: 嗅覚 ^(ja)
• Letó: oža ^(lv) f.
• Lituà: uoslė ^(lt) f.
• Llengua de signes catalana: OLORAR ^(csc)
• Neerlandès: reukzin ^(nl) m.
• Noruec: luktesans ^(no) m.
• Occità: olfaccion ^(oc) f., odorat ^(oc) m.
• Persa: بوی‎ ^(fa)
• Polonès: węch ^(pl) m.
• Portuguès: olfato ^(pt) m.
• Romanès: miros ^(ro) n.
• Rus: обоня́ние ^(ru) n. ‎(oboniànie)
• Serbocroat: њух ^(sh), njuh ^(sh)
• Suec: luktsinne ^(sv) n.
• Txec: čich ^(cs) m.
• Ucraïnès: нюх ^(uk) m. ‎(niukh)
• Való: oda ^(wa)
• Vietnamita: khứu giác ^(vi)
• Xinès: 嗅覺 ^(zh) ‎(嗅觉, xiùjiào)

Miscel·lània

• Síl·labes: ol·fac·te (3)
• Heterograma de 7 lletres (aceflot)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot