Viccionari:Pronúncia del llatí

De Viccionari
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La pronúncia donada al Viccionari és segons l'Alfabet fonètic internacional (AFI) per defecte. També és possible veure-ho segons X-SAMPA configurant les vostres preferències (cal estar registrat). El X-SAMPA és semblant a l'AFI, però només usa caràcters ASCII. Vegeu Viccionari:Pronúncia.

Existeixen diferents tipus de pronunciació del llatí:

  • Pronunciació clàssica o històrica, és la reconstrucció de la pronunciació històrica de l'època clàssica de la literatura llatina.
  • Pronunciació tradicional, és la utilitzada en el llatí post-clàssic i litúrgic, influenciada per la pronúncia pròpia de cada llengua romànica. Casos particulars de pronunciació tradicional són:
    • Pronunciació de llatinismes en un context català.
    • Pronunciació eclesiàstica, estandarditzada per l'Església Catòlica segons la pronunciació tradicional a la italiana.

En el Viccionari s'indica en general la pronunciació clàssica i en particular la pronunciació tradicional en cas de llatinismes d'ús corrent.

Pronunciació clàssica[modifica]

Les vocals poden ser llargues o breus, indicades amb diacrítics: ā, ē, ī, ō, ū; ă, ĕ, ĭ, ŏ, ŭ. L'ús dels diacrítics és indicatiu; algunes obres els indiquen sempre, altres només a les vocals llargues i altres només a la síl·laba tònica.

En llatí clàssic, I i V podien ser vocals o consonants. En llatí medieval s'adoptà la convenció de diferenciar-los: I (/i/, /iː/), J (/j/), U (/u/, /uː/), V (/w/). Per exemple, IVLIVS Julius.

Les paraules de dos o més síl·labes són planes, però esdrúixoles si la penúltima síl·laba és breu (vocal breu no seguida de dues consonants).

Lletra  AFI  Comentaris
a a ă, breu
ā, llarga
ae, æ /aj/ en llatí medieval ɛː
e ɛ ĕ, breu
ē, llarga
i ɪ ĭ, breu
ī, llarga
j ei, ui, i + voc + cons (j en texts moderns)
y i mots d'origen grec
o ɔ ŏ, breu
ō, llarga
oe, œ /oj/ en llatí medieval
u ʊ ŭ, breu
ʊ̃ um
ū, llarga
w au, eu, qu, gu, u + voc + cons (v en texts antics)
Lletra  AFI  Comentaris
b b
c k també ce, ci, ch
d d
f f
g g també ge, gi
ŋn gn
h  ∅ muda, també ch; primitivament aspirada /h/
j j substitueix la i consonant en texts moderns
k k
l l ll sempre geminada
ɫ velaritzada seguida de consonant o a final de mot
m m
n n
ŋ seguida de velar /g/, /k/
p p
f ph
q kw qu, també que, qui
r r
s s
t t
v w en texts antics també u vocal
x ks
gs
z dz

Pronunciació tradicional catalana[modifica]

En un context català, per exemple amb llatinismes d'ús corrent, es pronuncia a la catalana amb les següents excepcions:

  • no es neutralitzen les vocals àtones
  • els diftongs ae i oe es pronuncien ɛː i
  • ll és sempre geminada, com l·l
  • qu és sempre kw, també que i qui

Vegeu també[modifica]